El dret de pontatge al Pont Trencat

El primer document que tenim que parla del Pont Trencat és del 8 d'octubre de 1443 en què es concedeix el dret de pontatge, “reedificar el Pont antigament edificat junt al camí real o públic i cobrar els drets de pontatge” que era un impost que gravava cada persona o animal que passava per un pont, destinat, en principi, a l'edificació o al manteniment d'aquesta construcció. Des de l'inici del segle XIV, els reis catalanoaragonesos cediren el dret de pontatge. En el nostre cas, el dret de pontatge va ser demanat per la Universitat de la Vila per tal de poder pagar la reforma del pont. Es va demanar al comte de Barcelona, Alfons el Magnànim, però com que ell vivia a Nàpols, era la seva muller Maria, comtessa de Barcelona i lloctinent del comte. Però, tot i aquest dret, els consellers de Barcelona van intentar que es derogués aquest dret, i va ser el Consell Reial que va donar la raó als jurats de Sant Celoni, i es va restablir el dret el 8 de gener de 1457.

Aquest dret de pontatge es tenia, normalment per un període de temps concrets, i així ho va renovar el comte Joan II el 20 d'octubre de 1471 de forma perpètua. I acabarà sent un dret establert fins el segle XVII que cau en desús.

El dret a cobrar l'impost no era per tothom, el tenien que pagar pels animals i pels peatons, en canvi estaven absents del seu pagament els nobles, religiosos, persones eclesiàstiques i familiars i domèstics del Rei.

D'aquesta forma, els pagesos i artesans són els que han de pagar, i la tarifa per passar pel pont era per cada persona que passés a cavall, amb mosso o sense 1 diner. Per cada peó, 1 malla.