Joan Miró i Ferrà

Joan Miró que coneguem no va tenir cap relació amb Palau, però en canvi si amb Sant Esteve, per això l'introduïm a l'apartat de biografies. Joan Miró en la seva estada a Sant Esteve segurament va tenir la possibilitat de conèixer el poble de Palau, i aquesta és l'excusa per fer-li aquesta biografia.

Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma, 25 de desembre de 1983

Pintor i escultor. Nasqué al passatge del Crèdit, tocant al carrer de Ferran, en un barri on els oficis antics i les botigues vuitcentistes creen un escenari molt propi del gust per les coses populars i la saviesa artesana. Els seus avantpassats eren artesans, però els seus pares l'obligaren a estudiar comerç i a treballar en una adrogueria. Amb tot, assistí també a Llotja, on fou deixeble de Pascó i d'Urgell.

El 1911, una llarga temporada passada a la casa familiar de Mont-roig del Camp, per refer-se d'una malaltia, orientà definitivament la seva vocació. Aquell món, aspre i viril, el dels seus avantpassats paterns, informà bona part de la seva obra. Segons ell, Mont-roig —la terra on arrelar-se i trepitjar fort— i Mallorca —el cel i les constel·lacions per a construir el seu somni— són els dos pols de la seva inspiració.

Quan tornà a Barcelona freqüentà l'Acadèmia Galí, fins el 1915, i després assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc, on conegué E.C.Ricart i J.F.Ràfols i començà la seva amistat fraternal amb Joan Prats. A instàncies de J.Llorens i Artigas, participà en la formació de l'Agrupació Courbet. El 1918 celebrà la seva primera exposició personal, a les Galeries Dalmau; Josep M.Junoy escriví els mots de presentació del catàleg. En aquell moment, la seva obra —Molinet de cafè, Retrat de nena, Siurana— respon a un expressionisme arravatat, amb influències cubistes i fauves. En aquells anys de predomini de formes noucentistes i italianitzants no té cap èxit.

El 1919 viatjà a París, preparat per l'exposició barcelonina d'art modern de Vollard (1917). Coneix Picasso, Raynal, Max Jacob, Tzara i contacta amb el grup dadà. Alterna estades a París amb estius a Mont-roig, vaivé molt favorable per a l'evolució del seu art, que durarà molts anys. Abandonà les primeres fórmules fauves i robustes i s'inclinà cap a un miniaturisme amb ressonàncies populars i orientalitzants. Els objectes es perfilen i s'individualitzen en una màgica llum d'acer. El 1920 és l'any de La masia, tela adquirida pel seu amic Ernest Hemingway, que és emblemàtica d'aquest període. De l'arabesc minuciós i retallat al signe pur i al jeroglífic hi ha un pas, que ell fa empès de segur pels contactes amb el grup surrealista, on predominen poetes que l'introdueixen en el món de les paraules i de la cal·ligrafia.

El 1924 signà el primer manifest surrealista, però l'evolució de la seva obra, massa complexa, no permet d'adscriure'l a cap ortodòxia determinada. El carnaval d'Arlequí i,El gos que lladra a la lluna són títols molt significatius. La tercera exposició parisenca (1928) representa el primer gran triomf: el Museu d'Art Modern de Nova York li adquireix dues teles.

Casat amb Pilar Juncosa (1929), el 1931 neix la seva filla Dolors. El mateix any exposà a la Galeria Pierre les seves escultures-objectes, o construccions, antecedents d'una activitat que havia de prendre un gran relleu quaranta anys després: tenen importància perquè reflecteixen una profunda crisi en la seva evolució. Són els anys que l'artista parla de l'assassinat de la pintura, que en aquest cas és una interrogació sobre el sentit dels materials i les fórmules en l'art. L'artista, mai prou satisfet d'allò que ha obtingut, intenta sempre una altra cosa. Busca nous procediments i nous camins. Bé que en Interiors holandesos (1928) retorna a formes bigarrades i felices i en les seves escenografies —figurins per a Romeo i Julieta, per a la coreografia de Diaghilev (1929), decoracions i figurins per Jocs d'infants dels Ballets Russes de Montecarlo (1932)— es decanta plenament cap al joc i la poesia, poc temps després ofereix el miserabilisme de les escultures-objectes o unes teles desolades, amb signes lacònics i abstrets, purs esquemes mentals. Sempre s'haurà de comptar amb aquest altre Miró que pretén d'anar més enllà d'ell mateix. Aquesta alternança, a nivells successius, té un exemple colpidor en les obres dels anys de les dues guerres que hagué de suportar.

Les de la civil espanyola de 1936-39 —El segador (1938; Pavelló de la República a l'Exposició Universal de París), Natura morta de la vella sabata, Cap de dona— tenen la violència tràgica, el realisme ferotge, que imposen els dies, neixen de la terra i d'aquell gran peu poderós i amplificat de la seva mitologia. Les que reflecteixen l'estat d'esperit del seu sojorn a Varengeville —concretament les Constel·lacions— intenten una evasió cap a nocturns impossibles mentre la guerra assola el món. Aquella terra i aquell cel al·ludits en tantes obres seves, on una ratlla horitzontal estableix dos camps contradictoris, resta amplificat en el contrast d'una expressió que es fa lacerant o dolça, ràpida o lenta, segons les exigències. Després, a Barcelona, Mont-roig o Mallorca, aquestes possibilitats van afuant les seves puntes en un estil com més va més desimbolt i lliure. Inventa una nova escriptura i un nou llenguatge, on la seva mitologia característica —dona, ocell, estel, lluna i sol— adquireix una significació molt explícita. En aquesta maduresa hi ha com un ímpetu feliç i una alacritat que farien pensar en l'espontaneïtat dels infants, cosa només certa si hom ho refereix a una certa infància del món que l'artista sembla retrobar.

El 1956 el seu amic Josep Lluís Sert acabà el seu taller de Son Abrines, a la mallorquina Cala Major. La seva activitat anà creixent i les noves tècniques emprades adquireixen més importància. La sèrie de litografies Barcelona (1944) inicià una obra de gravador d'un volum enorme, i el mateix any començà la seva col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas: primer foren petits gerros i plaques, però ben aviat arribà als grans conjunts, exposats el 1956 a París i a Nova York, i a la sèrie de murals de la UNESCO de París, de la Universitat de Harvard, de l'aeroport de Barcelona i del Palau de Congressos de Madrid. El mateix afany de recerca i ampliació de les possibilitats expressives l'abocà a l'escultura. Des del 1966 tot aquell món antic d'objectes trobats o inventats, que tant havia complagut l'artista, es converteix en una sèrie de bronzes que continuen l'aventura mironiana de formes i de signes.

Cal considerar també els tapissos fets amb Josep Royo i l'aplicació del collage —tan utilitzats en la seva obra pictòrica— en les produccions tèxtils que ell anomena sobreteixims. Més recentment encara, conreà l'escenografia, amb la realització dels decorats i de les figures per a l'espectacle Mori el Merma de Putxinel·lis Claca (1978), l'escultura monumental —en són les darreres obres L'Ocell Solar, a Palma (1978), una peça per a la galeria d'escultura a l'aire lliure de Chicago i el grup Dona i Ocell, per al parc de l'Escorxador de Barcelona (1982)—, els vitralls, els paviments —Pla de la Boqueria de Barcelona (1977)—, etc.

La creació de cartells també és molt intensa i representativa d'aquest moment. Els anys seixanta i setanta arribà l'època del reconeixement definitiu de la seva obra, i des d'aleshores les exposicions retrospectives i d'homenatge se succeeixen ininterrompudament.

Per deixar constància del seu amor a Catalunya, mai no desmentit i tan manifest en les seves obres, creà, amb una generosa donació, el Centre d'Estudis d'Art Contemporani-Fundació Joan Miró que obrí les seves portes a Barcelona l'any 1975. De fet, durant els darrers anys, les imatges mironianes han esdevingut un dels elements més representatius —gairebé un símbol— de la realitat catalana.

Joan Miró a Sant Esteve de Palautordera

Joan Miró va tenir relació amb el Montseny, més concretament amb Sant Esteve de Palautordera on hi va pintar els ninots de l'obra Mori el Merma. Va ser entre el 25 i el 30 de març de 1976 en uns magatzems de pinsos amb l'ajut dels membres de la companyia de titelles La Claca. L'obra es va pre-estrenar el 7 de març de 1978 al Teatre Principal de Palma i estrenat a Barcelona el 7 d'abril de 1978 al Gran Teatre del Liceu. L'espectacle es basa en els dibuixo de Joan Miró sobre l'obra Ubu Roi, d'Alfred Jarry. Els papers principals i els actors que si van incorporar van ésser El Merma, Joan Baixas; La Dona, Teresa Calafell; els Ministres, Andreu Rabal, Josep Parés i Miquel Dobles. Per la música, La Claca va tenir l'ajut de Rafael Subirachs.