Puigmal, c.

La muntanya més alta (2 910 m), juntament amb el Carlit, dels Pirineus Orientals, al límit entre el municipi de Queralbs (Ripollès) i el d'Er (Alta Cerdanya).

Els materials d'aquest Pirineu hercinià són tan metamorfosats (gneis, ampelites, llicorelles), que hom destria difícilment els sediments originaris, en general precambrians al vessant cerdà i cambrians o silurians al ripollès. Arrasades les arestes del primer plegament, es formaren peneplans entre 2 600 i 2 000 m alt (pla de Salines). El paroxisme pirinenc tornà a alçar el massís, fendit lateralment després per les glaceres quaternàries locals, les més orientals del vessant migjornenc, que només al costat cerdà assoliren certa importància. La xarxa hidrogràfica actual en la seva erosió regressiva ha sobrepassat els límits de la vegetació arbòria (2 200-2 300 m) i ataca el peneplà hercinià a 2 400 i fins a 2 700 m alt. La conca del Ter és representada pel riu de Núria, que rep per l'esquerra el torrent de Finestrelles, nat al coll de Finestrelles (2 590 m alt) i reforçat per la coma de l'Embut, que neix a la collada d'Er a 2 700 m; el torrent del Puigmal, que neix a la coma de l'Embut; i pel seu col·lector el Freser, que rep el torrent d'Estremera, procedent del pas dels Lladres. Al Segre desguassen els rius d'Eina (nat al coll d'Eina), de Llo (procedent del coll de Finestrelles), capçalera del Segre, d'Er i el de Vallsabollera, amb una disposició més netament radial que els altres. Les valls occidentals del Puigmal són més enfonsades i engorjades que les de la conca del Ter, en part per la interposició de robusts contraforts del Puigmal, com el Puigmal de Llo (2 767 m alt) i la tossa d'Er (2 350), que s'avancen entre els rius de Llo i d'Er. L'any 1975 foren inaugurades les instal·lacions de l'estació d'hivern del Puigmal, dins el municipi d'Er. Comprèn dos centres o zones d'accés, la de Cotzé i la de les Planes que s'enfilen cap a la serra de l'Artiga. Té set remuntadors i un telefèric.

Font: Enciclopèdia.cat